Després de la primera fase, vaig voler donar una dimensió material a la mateixa reflexió que movia el projecte: el que hi ha entre la memòria i l’oblit. L’espai que hi ha entre el que queda, les restes, i el que ja no hi és.

Amb la construcció d’aquesta estuctura, del que semblava un esquelet d’una entrada d’un d’aquests refugis, volia continuar amb la mateixa narrativa des d’una vessant física. Una mena d’arqueologia de la memòria, que ens ofereix un referent incomplet, que s’ha anat esborrant i està desapareixent.

L’estrucutura és transitable i es pot exposar conjuntament amb la part III del projecte.

També pot funcionar com a contenidor d’una selecció d’imatges de la primera part.