A finals dels 90, quan estava cursant estudis de fotografia, vaig obsessionar-me força amb els retrats de Richard Avedon del seu treball “in the American West”. L’aparent simplicitat, la puresa de les persones, davant d’un fons totalment blanc, sense ombres ni una il.luminació que les condicionés, donava una força als retrats que traspassava les pàgines del llibre. Amb aquest referent i amb ganes d’experimentar, vaig fer-me amb una càmera de plaques 9x12 que em va deixar un amic, i vaig enganyar al meu avi per tal em fes de model en nombroses sessions que improvisaven al pati de casa seva davant d’un llençol blanc com a fons. Amb una paciència infinita, seguia les meves instruccions mentre jo tenia el cap tapat amb un drap negre i intentava encuadrar i enfocar la seva figura al vidre esmerilat de la càmera, indicant-li que anés més cap a la dreta, o més frontal. Vaig disparar-ne moltes, de plaques, que vaig revelar i de les que vaig fer positius com a contactes, i les vaig desar en una caixa, que he anat revisant ciclicament durant tot aquest temps, amb ganes de recuperar-les per a algún projecte.

El meu avi, que va morir fa uns 15 anys, en la seva adolescència, va fer de menestral en una masia a la muntanya, una mica allunyada del seu petit poble. Hi anava i tornava al poble a peu, pels camins i pel bosc. Allà, portava el ramat a pasturar i el guardava, treballava al camp i alimentava tot el bestiar, feinejava durament tota la jornada, fins que cap a la tarda o vespre tornava caminant cap al poble. Fa un parell d’estius vaig visitar el què en quedava del a masia, les runes del què havia estat una casa important, i vaig passejar-me pels voltants, pel bosc i la muntanya, i vaig anar fent fotografies sense massa importància: pedres, arbres, troncs i molses. Pedres i arbres que segurament el meu avi deuria veure i tocar, molt de temps abans, paisatges que foren els seus fa molts anys.

Reflexionant sobre el concepte d’identitat, sobre com s’explica qui som, i com els llocs on hem estat i els camins que hem recorregut, tant els camins físics com els metafòrics, ens marquen i en gran mesura ens defineixen, en aquest projecte presento aquestes dues capes d’imatges sobre el meu avi, unides de nou en un mateix espai i un mateix temps, per explicar-lo a ell, com aquestes pedres i branques l’han dibuixat a ell, però alhora també per explicar-me a mi mateix, qui sóc i com les fotos que vaig fer fa un munt d’anys configuren també la meva identitat.